El rastre

by encadència

La veïna del segon me n’havia advertit bolcant-me entusiasmada tot d’històries i rumors un vespre al portal. “No els regalen pas els versos al nord de l’albereda”, m’explicava amb veu d’altres, “que sempre costen més del que un pot pagar”.

La conversa casual havia acabat revelant la meva causa i, divertida per la meva ingenuïtat de cavaller manxec, no havia dubtat a posar-se del meu cantó. La dona sabia de què parlava, encara que ella no hi havia estat mai: als disset anys un noi ben plantat li havia regalat tres cobles, i aferrada a aquesta alegria n’havia tingut prou i de sobres per anar veient els barquers baixar pel riu mentre polia i repintava rajoles al taller.

El mateix dia que m’explicava tot això -de fet, l’únic dia que hi vaig parlar- ella mateixa em va confessar que a vegades, quan es ponia el sol i encara era al terrat recollint els llençols, es quedava esbalaïda observant aquella petita gitana de fe alçant-se sobre antenes i coloms i pensava que potser hagués valgut la pena refusar les cobles per fugar-se a escampar els seus propis melismes com molles de pa sobre les lloses esquerdades de la ciutat.

Les paraules de la dona m’havien fet efecte i la nit abans de desaparèixer pels carrerons en busca dels venedors ambulants encara em ressonaven dins del cap. “Si dius que te l’han robat, segur que deu ser allà, però millor que no el reclamis”, m’havia dit. “Si vols fer-me cas, quan el vegis, deixa anar una rialla i posa’t a xerrar amb el comerciant”. L’endemà em vaig esmunyir amb pas encantat entre l’església i els tarongers mentre sentia la senyora despertar el barri a base de palmades i rimes assonants.

Anuncis