Barricades de febrer

by encadència

No sabem plorar va dir de cop i volta amb un fil de veu. Feia hores que sèiem abraçats en silenci, suportant el fil esmolat del vent tallant les nostres galtes. Havíem fet d’aquell banc amagat al punt més fosc del carrer la nostra darrera trinxera. Forà d’allà la paraula “esperança” no tenia cap sentit, encara que no ens ho volguéssim creure.

Les llàgrimes fan por vaig atrevir-me a dir, casi sense pensar. M’havien vingut al cap els ulls de la gent que em trobava pel carrer quan havia deixat de ser nen. Eren pedres afilades que no dubtaven en llençar sobre el meu cap. Fins que no vaig retrocedir anys d’amables mentides apreses i vaig notar aquella vella coïssor als ulls no em vaig adonar de l’aterrit que estava davant d’aquell circ tant fals i rebuscat. Quanta gent coneixes que sàpiga provocar-se el plor, i quants somriures falsos t’han dedicat avui?

Tens por? em va contestar immediatament, mirant-me de fit a fit. La pregunta no era en va, aviat totes dues desfaríem camins separats fins fer girar la clau al pany i enfonsar-nos entre llençols freds per buscar-hi algun somni. Segurament, moments abans, mentre tornaríem cap a casa fent ressonar cada passa pels carrers adormits sota la llum pampalluguejant dels fanals, una llàgrima es desprendria del llagrimall, vessant-se sobre la pell resseca per culpa de l’hivern. Seria una sola gota d’aigua salada, precipitant-se galtes avall, resseguint les galtes tot traçant un camí irregular. Sense ser conscient de fins a quin punt arribaria a ser fosca la seva existència, es deixaria portar per qui sap què, descrivint el recorregut d’una carícia estranya i tendre. Cap mà decidiria eixugar-la i eliminar així aquella pessigolla molesta fins que, finalment, arribaria a l’extrem del rostre, entre la barbeta i l’infinit, on enganyada per una força que no podria comprendre veuria com tota la rebel·lia contra l’orgullosa sequedat s’oblidaria al precipitar-se al buit. I, tanmateix, després de contemplar la marca de la col·lisió contra l’asfalt, ningú s’atreviria a negar que havia estat un suïcidi.

Et trobaré a faltarva ser l’últim que em va dir. No li vaig contestar, no vaig ser capaç, i ara encara m’angoixo durant les llargues estones que em passo mirant el canal dels records des del sofà fins que caic adormit, per acabar despertant-me a mitja nit sense poder aclucar els ulls i, de tant rebolcar-me, acabar fent l’amor amb qualsevol sospir que em porti el vent. Sovint, exhaust després del gemec còmplice, miro de fit a fit la paret i li confesso que quan en aquell mateix lloc sentia la teva respiració al meu costat encara et trobava més a faltar.


 

 
Anuncis