Carícies sobre el llenç

by encadència

El cinturón ruidoso del mar ciñe la costa.
Surgen frías estrellas, emigran negros pájaros.

(Pablo Neruda)

L’Anna observava el cos del noi adormit, vestit només per les ombres teixides per la foscor de l’habitació. “Vint anys,” pensava mentre mirava el seu voltant, “que diferent que era jo d’ell quan tenia vint anys”. Tot el diminut pis era un autèntic batibull de trastos: teles a mig pintar, làmines en carbonet i pots d’aquarel·les resseques convivien en estranya harmonia amb roba desendreçada, tasses de cafè buides, ampolles de detergent, restes de porro i un diminut tricicle de plàstic abandonat pels antics arrendataris situat al mig del passadís. L’Arnau no havia tingut temps de desfer-se’n i a l’Anna li feia molta gràcia perquè li recordava a un que ella mateixa li havia comprat a en Miquelet uns anys endarrere.

Sobre la tauleta va veure un llibre molt prim i, procurant no fer soroll, el va agafar. 20 poemas y una canción desesperada deia el títol. Allò hauria d’haver estat per l’Isidre, quina il·lusió li hagués fet haver-lo tingut. El va obrir per llegir-ne alguna cosa, però no va poder consolidar cap vers dins del seu cap i el va deixar on era. Sentia una incertesa intensa davant del què estava passant, la irresistible necessitat pueril d’escriure en un paper en blanc, de trencar amb un crit el silenci, de pintar de rostres somrients una façana abandonada. Mirant els quadres del voltant pensava que ella també era una tela recent pintada. Durant la nit, pinzellades de colors vius s’havien sobreposat als tons ressecs i descolorits que portaven anys sobre la seva pell i amb els quals s’havia recobert després d’aquella primavera freda quan, amb tres criatures que no paraven de demanar on era el pare, havia fugit al barri i a la residència sota un cel tenyit de gris. L’aigua de la pluja els havia acompanyat tot el camí, caient impotent, embrutant-se amb el terra dels carrers, deixant-ho tot ple de fang.

Havia passat molt temps des de llavors i cada una de les escenes que l’havien portat fins aquell llit eren difoses i discontínues, però en conservava com un tresor tots els matisos, especialment el d’aquell últim gir inesperat que va començar amb el petit atreviment de sucar un dit a la pintura verda i gosar fer-li un nas estrany a l’Arnau, per acabar poc després deixant-se pintar tota pels seus morros mal afaitats, diluint-se entre petons de regust a maria i cafè. Com quan havia vist l’Arnau pintar uns dies enrere, li havia estat impossible preveure en els primers traços cap imatge i fins que el quadre no havia estat gairebé del tot enllestit no havia aparegut el vell pescador en una barca gronxada pel mar. L’Anna s’havia quedat mirant bocabadada l’habilitat d’aquell jove silenciós, despentinat i sense preocupacions, molt diferent d’aquell noi insegur que havia arribat a la residència uns mesos enrere preguntant per l’Isidre Rellinars.

“No en recordo el segon cognom”, havia dit tot nerviós, sense saber on mirar. Les infermeres se l’havien mirat encuriosides. L’Isidre Rellinars era un home de noranta-tres anys que passava les hores estirat al llit, batallant contra les busques del rellotge. El senyor Isidre mai s’havia acabat de recuperar d’aquell càncer, ni de moltes altres històries que havia arrossegat la seva barca al llarg dels anys, però sempre havia sorprès la tenacitat, segurament germana de l’orgull, que mostrava davant del què era una sentència firmada. Mai ningú l’havia anat a veure ni se sabia qui eren els seus familiars. En el cas que s’hagués mort, a l’enterrament no hi haguessin anat més de cinc o sis persones. Malgrat tot, ell seguia allà, gronxant-se sobre l’onatge dels llençols esperant, fins que l’Arnau, conduit per les infermeres, havia arribat a l’habitació blanca i pulcre del seu besavi. “Isidre”, havia dit la Conxi, “l’han vingut a veure”. L’Arnau s’havia acostat al llit, nerviós i espantat i va trigar una bona estona abans de deixar anar amb un fil de veu: “Isidre, sóc l’Arnau, l’Arnau Rellinars. El fill de’n Marc i la Lídia, el nét del seu fill”. Jove i moribund es van mirar en silenci. “Han passat molts anys, Isidre. Se’n recorda de mi?”. L’Isidre es va quedar pensatiu una estona més, mirant aquell estrany des del llit, abans de fer que no amb el cap.

L’Anna es va quedar mirant esbalaïda com l’Arnau anava obrint i tancant els ulls lentament i estirava cada un dels músculs del seu cos, fent cruixir els ossos i embolicant-se amb el llençol, despertant-se lentament. “Estaves desperta?” va preguntar quan va veure que estava sent observat. “Si que has dormit poc”. Lentament es van deixar arrossegar per una tímida conversa intempestiva de veus ronques romancejant que va desembocar en un seguit de carícies mandroses. Jugant amb els dits, l’Arnau li resseguia, primer els llavis, i després tots els contorns del cos, deixant caure algun petó de tant en tant, recargolant les cames, peus i braços. L’Anna es sentia estranyament vulnerable davant de la mirada del noi, li semblava que una simple carícia mal calculada bastava per deixatar tots els traços sobre el llenç calat del seu cos. “Haig de marxar aviat”, va dir l’Anna aprofitant una petita treva. “Els meus pares estan amb els nens, però no pot ser que arribi tan tard, s’amoïnaran”. L’Arnau va assentir.

El noi no havia deixat passar ni un dia sense anar a veure el seu besavi i durant les primeres setmanes li havia portat fotografies d’ells dos envoltats de cares anònimes fins que el vell va recordar. Un far s’havia encès de sobte a l’horitzó ombrívol i a partir d’aquell moment, cada tarda, l’Arnau s’acostava a la llar d’avis i s’hi passava hores i hores, fins ben entrat el capvespre. L’Isidre explicava tot tipus d’històries i l’Arnau se l’escoltava atentament mentre l’Anna i la Conxi els espiaven a través de la porta entreoberta de l’habitació, emocionades de veure com, mica en mica, l’Isidre recuperava els ànims i les forces gràcies a la presència del seu besnét silenciosament rebel. “Quan jo tenia disset anys”, havia explicat un dia, “el meu antic professor Eloi em va regalar un llibre de poemes. A casa el meu pare no em deixava llegir llibres, per això me’l vaig amagar. Era d’un sud-americà, Neruda. Doncs un dia, pocs mesos abans que comencés la guerra, me’l va descobrir. Em va ventar una bufetada i me’l va tirar al foc”. L’Arnau somreia, i l’Anna, mirant-los, s’adonava que els dos eren el reflex d’un mateixa cara.

Per l’Anna i la Conxi, una pèrdua a la residència era l’arribada d’una tardor. Tristes miraven com queien les fulles seques dels arbres que temps enrere havien estat tendres i verdes. S’anaven esmorteint fins que eren endutes per un vent fred i mut sense oposar resistència. Aquella placidesa, la resignació a l’abandó i l’agraïment del qui ja no espera veure més primaveres eren la dura, però sincera, essència de la vida, i l’Anna s’hi sentia tranquil·la. Allà no hi havia promeses ni colors vistosos que s’escrostonessin el primer dia de pluja. Finalment, el vent es va emportar aquella fulla insubmisa al cap de poques setmanes. A l’enterrament de l’Isidre hi van anar quatre persones: l’Anna; la seva mare, que s’havia ofert per acompanyar-la; la Conxi i l’Arnau. Ningú havia dit cap paraula, ningú havia fet cap parlament. La veu del capellà ressonava contra les parets de l’església buida mentre l’Anna, absorta en el seus pensaments, es seguia meravellant de la sort que havia tingut aquell home de trobar-se amb l’Arnau tant a prop del crepuscle, pacient.

“No penses dir-ne res als teus pares?”. “No, passo. No en volen saber res. Ni de mi ni de l’Isidre. No sabien ni si estava viu”. “Se’m fa estrany, jo no podria viure tranquil·la sense saber on és ni què fan els meus fills”. Ell va somriure. “Ja, però els teus fills són encantadors”. L’Anna ja s’havia vestit. L’Arnau s’havia posat uns pantalons de pijama i una samarreta tacada de pintura i estaven davant de la porta. “Anna”, va dir abans de que ella se n’anés, “al final marxo la setmana que ve”. L’Anna es va sorprendre. “El propietari del pis ha trobat una gent que s’hi quedarà ja el mes que ve, així que no cal que m’esperi a acabar el contracte”. “I què faràs? On aniràs?”. “Crec que me n’aniré a Granada a pintar, un amic té un lloc buit a casa”. L’Anna va forçar el somriure, l’Arnau li va acariciar la galta i es van quedar mirant un petit instant. Va baixar les escales absorta, amb aquella última pinzellada freda sobre la pell. Per un moment s’havia imaginat…bé, no importava.

Anuncis