Argila

by encadència

Tot i ser gèlida, jo sempre ho seria més. Si mai et tocava no deixaves de ser inerta a la meva escalfor, t’estremies amb gest calculat al meu tacte i esbossant un somriure rígid t’apartaves. I així passava les hores, obsessionat per la contradicció d’una pell blanca que cremava les meves abraçades. Roca cristal·lina, pedra sorrenca i derrota esquerdada érem tu, jo i les meves ànsies

Desgraciat” em deien les meves accions. Tot acabava en un ridícul espantós, en una calamitat darrere d’una altra. L’argila es burlava de les meves mans, desfigurant cada rostre mut que intentava construir, tot anhelant un cos on les ungles no hi poguessin deixar cap màcula. Més d’un cop la llum filtrant-se per les reixes de la finestra m’havia trobat com m’havia abandonat, desfent-me plorós com gres colpejat pels centenars d’esbossos que em rodejaven. Poc després sonava una lleu dringadissa metàl·lica, feies girar la clau i el fang, ple d’escletxes, s’avergonyia a la teva mirada.

Em parlaves a pocs centímetres del rostre, però a estels de besar-te. Jo obviava les teves paraules, només resseguia els moviments fluctuosos i delirants dels teus llavis per repetir-los després en la meva calma i no haver de suportar cada estocada que suposava una nota de les teves entranyes. Mentre durava aquesta pantomima anava esgarrapant el meu passat, desgranant-me. Recordava els bronzes desvergonyits i plens de llum, aquell somriure confiat que ningú em podia esborrar i aquella por a un fracàs que semblava absurd i amb qui després compartiria llit i taula. Com podia immortalitzar-te si ja eres tota de marbre?

Finalment queia el teló i les teves passes s’allunyaven darrere la porta mentre jo resseguia amb el dit cada una de les esgarrinxades que m’havia gravat a la pell, formant un desert als meus peus. Durant la foscor els granets de sorra s’anirien arreplegant, sedimentant-se arrossegats per una saltant de llàgrimes. L’última roja, les altres salades.

Anuncis