Trencadís

by encadència

Tens fred” li vaig demanar quan la vaig veure tremolant. Em va mirar somrient, amb la mandíbula apretada. “Vine” vaig dir mentre m’acostava i m’asseia darrere seu, rodejant-la amb els braços i les cames. Ens vam quedar allà asseguts, sentint el vent colpejar-nos mentre vèiem algun estel fugaç desapareixent al firmament. Els dos sabíem que no eren estrelles, sinó meteorits: roques, que intentaven col·lisionar la Terra, però que es calcinaven en l’intent. El seu brutal impacte es veia reduït a pols en pocs minuts, en un fogós desfer-se, tot gràcies a la protecció de l’atmosfera: una enorme capa de gas abraçant el planeta sencer, com jo intentava protegir-la a ella del fred aquella nit.

Me l’havia trobat un dia per casualitat, quan anava a retrobar-me amb mi mateix davant del mirall, en aquell lloc plàcid tot és coherent però al revés: la foscor no esdevé por, sinó calma, el silenci no significa soledat i qualsevol soroll es converteix en música. L’asfalt es transforma en terra i plantes, els edificis en turons i la llum de les faroles s’atenua en la grisor pàl·lida d’una nit assetjada per la claror de la ciutat. Hi vaig sovint, quan estic dèbil o cansat, m’aixeco d’on sigui, busco el meu reflex i m’esguardo tant profundament com puc fins que m’hi capbusso.

Primer m’havia trobat en Rim, havia aparegut al mig del camí i em bordava, tot i que se’l veia més espantat que amenaçador. Em vaig intentar acostar per calmar-lo, a mi els gossos m’agraden molt, però ell no es deixava. Quan ja gairebé el tenia calmat i em mirava i m’olorava va aparèixer ella. Va començar a disculpar-se, somrient, del comportament del gos. “A vegades és una mica violent”, em va dir. “Per això vinc aquí amb ell, per tranquil·litzar-nos i saber que ens entenem”. Jo vaig treure importància a l’assumpte, i quan ja ens anàvem a separar vaig sentir una necessitat horrible de dir-li quelcom més, d’intentar evitar que aquella nova persona amb qui m’havia creuat es perdés en aquell miratge com un simple traspàs de corrent més entre la sinapsi de les meves neurones. Però l’únic que vaig ser capaç de dir-li va ser: “Perdona, vens molt per aquí?”. Em sembla que sempre actuem absurdament quan tenim por de perdre quelcom. Es va girar estranyada, però em va contestar: “Sí, bastant sovint”. “I ara què?” vaig pensar. Nerviós, vaig comentar que no em coneixia la zona i si em podia indicar algun camí que s’allunyés una mica més. Era, evidentment, mentida, però va funcionar i em va acompanyar durant una estona, passejant-nos sobre la meva imatge.

Jo era un home aparentment envejable i feliç, però feia temps que la meva vida s’havia amagat en una rutina cíclica i buida. La pressió que s’exerceix sobre el buit quan algú respira a fora es forta, prou forta per abonyegar-te i esquerdar-te i la meva imatge al mirall tota sola ja no podia abastar més realitat, així que aquell passeig va donar lloc a d’altres. Ens explicàvem la vida, el dia, les amargors i les il·lusions, i a mesura que passaven els dies i li explicava que de petit sempre havia volgut ser pintor, o que m’encantava Nat King Cole sentia com l’aire fluïa pels meus pulmons. Ella m’escoltava i m’entenia, i jo a ella i per això em van sorgir dubtes. No podia ser que només m’agradés veure-la i estar amb ella per forçar la meva realitat a trencar-se, defugint tota responsabilitat de ésser racional? No estava abandonant jo el meu mirall vessant-me en ella, forçant uns límits que no havíem pactat, però que existien?

Malgrat tot, poc a poc, com una planta que creix, va anar-se fent forta aquella amistat, fins que molts dies acabàvem la xerrada ben entrada la nit, prop del pont sobre la via del tren. Donàvem l’esquena al nostre cos, palplantat davant del mirall, enmig de la ciutat, mentre que davant se’ns obria un humil paisatge desconegut de boscos, turons i estels.

I així aquell dia vam acabar abraçats sota el cel. I de cop em vaig sentir insegur i adolescent, com en aquells primers amors i com en aquells primers petons de fa tants anys. I com en les millors històries d’aquells dies, sense saber perquè, ens vam besar enmig de l’abraçada. Llarg i indecís. Dolç i matusser. Tendre i estrany. Després ens vam mirar somrient i no vam dir res, potser teníem por que si trencàvem el silenci ens cauria al damunt. I allà vam seguir, mirant com els meteorits s’estavellaven contra l’atmosfera mentre jo sentia com un mirall darrera meu s’esberlava en mil bocins, escampant fragments cristal·lins als peus d’un cos palplantat observant-se en una paret nua.

Anuncis