Nu

by encadència

El vent es colava per les finestres entreobertes del pis, fent ballar les cortines i xiular el corredor. Al centre d’aquell espectacle s’avivava el nostre incendi entre esgarrapades que volien ser carícies i mossegades que volien ser petons. Ensopegant i rient en aquell joc maldestre, embafats d’alcohol i envoltats per aquell aire nerviós, fresc i viu, vam caure sobre algun matalàs d’alguna habitació mentre la llum taronja i pàl·lida de la ciutat intentava colar-se, dèbil i translúcida, dins d’aquell cau.

En una cadència no pactada per cap paraula, només per somriures i mirades, oscil·laven els nostres cossos cap a un èxtasi cada cop més calorós. Ens arrapàvem l’un a l’altre amb força, buscant-nos sota les robes, jugant amb els dits, amb els llavis, amb les pells, amb les llengües. En una petita pausa robada, com si anés a agafar aire, la vaig mirar, somrient, directe als ulls. Brillants de la seva negror, vaig procurar aguantar l’equilibri abans de que totes les parets de la meva nau cedissin al pes de l’aigua fosca, enfonsant-m’hi naufragant.

I llavors ens vam començar a despullar. Ella m’arravatava ansiosa la roba i, en algun moment de distracció, també la meva raó espessida pels licors. Ja nus a la penombra, em va ofegar envoltant-me amb els braços, ennuegant-me amb el somriure, extasiant-me de la seva olor. Poc a poc va pujar sobre meu, endinsant-se-la, mentre es mossegava el llavi rient.

Bategant com els nostres cors, dos en una sola decisió, els nostres cossos es batien. I mentre la mètrica d’aquell poema prosseguia, ens vam abraçar tant fort com vam poder, jugant-nos la vida a cada bes. De sobte vaig notar les seves ungles a la meva esquena, clavades amb força. Desconcertat, la vaig mirar, però de nou se’m va endur l’onatge d’aquells ulls encesos i insaciables. Va somriure lentament, ajustant més les parpelles, com si tanqués les parets d’aquella presó on m’havia acorralat, i vaig notar les seves urpes més enfonsades i com algunes gotes de sang humida començaven a degotejar sobre la pell suada del meu llom.

Sense pausar aquell frenètic vals va esquinçar-me l’única vestimenta amb la qual havia arribat al món, enretirant les mans, arrencant-me la pell. Cedia al seu gest com si fos seda fina, i jo notava el vent fred colpejar els meus músculs desvestits. La sang va començar a caure sobre els llençols mentre el dolor em penetrava punxant, verinós i plaent.

Amb el meu tors estripat, em va abraçar, tacant-se de roig tota la seva pulcritud. Seguia sacsejant-se enèrgicament, esbufegant al contratemps, i jo, marejat, no podia deixar de mirar-la. Aleshores va ajuntar el seu cap amb el meu, va doblegar el coll i em va queixalar fort, molt fort, al coll. Vaig intentar cridar, però només podia gemegar. Ella va seguir queixalant, cada cop més avall, obrint la meva pell, perforant els músculs, fins situar-se sobre la clavícula esquerra, amb ells llavis rojos de sang completament viciosos. Feia molta calor i l’olor a vísceres ho omplia tot -aquella pudor enganxosa que se sent a les carnisseries o quan obres carn passada-. Les imatges es distorsionaven i vaig casi desplomar-me sobre el matalàs mentre ella burxava, amb les mans dins les meves entranyes. Vaig sentir com apartava les meves costelles com si fossin simples cortines, fent-les cruixir totes, i el meu cor descobert impulsava la sang amb força, vessant-la sobre el matalàs formant una cascada espessa. Llavors ella va accelerar el ritme, va acostar el seu rostre assedegat i sagnant als meus ulls, mossegant-se el llavi mentre jo m’anava marejant més i més, amb tot el cos adolorit sense capacitat de respondre.

Encara sentia l’èxtasi i l’alcohol al meu paladar. Ella va seguir esgarrapant dins meu fins trobar el motor de la meva vida, cada cop més feble, i mentre l’acariciava i el besava, gemegava sense parar.

Anuncis