Divendres tard

by encadència

Sota la llum blanca del petit i desgastat fluorescent, segueix contant diners i més diners. Taules de càlcul obertes. Comptes, factures, ives i demés. És tard a la nit i cada soroll el despista, per no parlar de la targeta vermella que hi ha sobre la taula. Vol acabar la feina ja i no haver de pensar més en aquell informe de viabilitat del nou projecte de l’empresa. Només té ganes de marxar, però ha d’acabar. De fet, l’hauria d’haver acabat dimecres.

Quines ganes de tancar l’ordinador i dir adéu a l’oficina fins dilluns. Engegaria el cotxe i a la seva emissora comercial preferida sonarien temes prefabricats de tres acords. A poc a poc, resseguiria carrers, s’aturaria en semàfors, sota els llums vermells i taronges de la ciutat, entre borratxos pels carrers, joves de festa i amants abraçant-se d’amagat. Al arribar, giraria les claus del bloc de pisos i sentiria el gos dels veïns bordar. Obriria la porta del pis i veuria que hi ha llum, somriuria. Ella s’hauria adormit veient la pel·lícula dels divendres.

Escarxofada al sofà, somriuria en somnis. Sense voler, el soroll de la porta al tancar-se la despertaria. Ell aniria al sofà mentre ella s’adonava d’on era. S’abraçarien amagant-se entre els coixins. “Com ha anat?”. “Bé, ja està tot acabat” diria ell feliç. I després s’estarien molta estona així: estirats, abraçats i mirant-se. Es farien un petó…i després un altre i un altre .“Tenia ganes de que arribessis…et volia esperar desperta”.“Tranquil·la, no passa res”. “T’estimo”. “Jo també”. Es tornarien a besar, cada cop més, fins a caure rient del sofà. “xxxtt! que en Jan està dormint”. Somrient, s’anirien despullant fins a fer-se l’amor molt lentament. Acabarien esgotats, abrigats per la penombra, sentint la nit gris de la ciutat a la seva pell. I allà s’adormirien sense adonar-se’n.

La tarja vermella d’aquell club, que feia una parell de dies que brillava sobre la pulcre taula d’oficina, el va tornar a desvetllar dels seus pensaments. Excitat encara, morbós per la novetat, per haver travessat una porta prohibida, tenia ganes de tranquil·litzar-se pensant que era feliç amb ella, evitant així tornar a sentir-se perdut, covard i repugnant com quan havia arribat el moment de pagar el dimecres.

Però ara, poc ens importarà” va pensar. “Estarem al sofà, junts. El nen dormint…”. Seguia cavil·lant entre les quatre parets mentre a fora els amants es trobaven pels carrerons, els joves anaven a les discoteques i algun borratxo bevia assegut en un portal. La ciutat no dormia, les estrelles brillaven i els fanals intentaven, en va, donar claror a aquella foscor. L’estimava, ho sabia, potser massa en el fons. I tenia ganes d’estimar-la més, de no tenir cap dubte. Per això la volia abraçar fort, molt fort, i dir-se que estava enamorat i que tot anava bé.

Sota la llum blanca del petit i desgastat fluorescent, fa estona que ha deixat de contar diners i més diners. La targeta del prostíbul segueix sobre la taula. L’agafa i es disposa a estripar-la, però abans mira la pantalla. L’informe de viabilitat és massa extens i l’ha d’acabar avui sense falta. Pensa si ella té amant i com deu ser. Pensa si els divendres el club serà més car. Si triga gaire potser estarà ple de gent. Guarda sense acabar, agafa les claus i se’n va.

Anuncis