Preludi

by encadència

Darrere els vidres bruts d’un vagó de metro sempre hi ha la cara d’algú que t’observa. Té els mateixos ulls cansats, la mateixa expressió d’avorriment i la mateixa sensació de derrota que tu. Té la pell translúcida, com un fantasma, i també es troba en un metro. Et mira quan tu el mires, riu quan tu rius i quan mou la boca, el vidre de la finestra et separa de la seva veu. Es fa més present quanta més foscor hi ha i fuig de la llum de les estacions, anant i venint, acompanyant-te en el teu viatge.

L’Isaac mirava aquell altre “jo” reflectit a la finestra d’aquell metro vell mentre l’aparell trontollava amb un ritme sorollós i es corbava com un cuc excavant un túnel on amagar-se sota terra. Per megafonia seguien sonant els noms de les properes parades i el familiar “catacloc-catacloc” anava marcant el tempo del rutinari recorregut. Quan s’acostava una estació, tot s’anava alentint fins aturar-se de cop amb una sotragada abans que s’obrissin les portes. Llavors entraven i sortien noves masses de gent, movent-se com formigues per les entranyes de la ciutat, fluint com aigua xipollejant, portant tota la seva remor de murmuris i preocupacions. I així, com cada dia, totes aquelles persones anaven transitant per les estacions com una peça de música oscil·lant i interminable passant d’un acord al següent.

El vagó on seia l’Isaac no estava massa ple. Hi havia una dona gran que llegia un gruixut best seller asseguda davant seu, un vell esparracat que ja l’hi havia semblat veure altres dies, un parell de nois d’uns vint anys que xerraven entre ells uns seients més enllà i un home ben vestit amb un maletí de pell a una mà i el mòbil a l’altre. L’Isaac els veia a tots reflectits al vidre del vagó mentre divagava pels seus pensaments, naufragant.

De sobte, es va adonar d’una presència que no havia vist entrar. Assegut no gaire lluny hi havia un nen tot sol. L’infant mirava els seus peus, que penjaven sense tocar el terra, balancejar-se al ritme del metro, com un pèndol. Semblava murmurar alguna cosa. Distret, xiuxiuejava molt fluixet la melodia d’alguna cançó. L’Isaac se’l va quedar mirant una estona a través del seu reflex, com si fos un quadre penjat a la paret. De sobte, el nen va aixecar el cap i va mirar cap a la finestra. Els seus ulls es van trobar amb els de l’Isaac al vidre del vagó, el nen va dibuixar un somriure i va alçar la mà saludant-lo. L’Isaac va tornar-li el somriure aixecant també la mà per saludar. Seguidament, va girar el cap per mirar al nen directament. Tanmateix, allà on se suposava que havia d’haver-hi el nen assegut no hi havia res, només seients buits.

Perplex, i amb la mà encara mig enlaire, l’Isaac va mirar de nou a la finestra, però la imatge del nen havia desaparegut. Va tornar a inspeccionar ràpidament el vagó, buscant algun rastre d’aquell vailet. Finalment, els seus ulls es van trobar amb els de la senyora gran que tenia asseguda al davant. Havia parat de llegir i se’l mirava estranyada. Divertida pel comportament de l’Isaac, la dona va fer que no amb el cap i va tornar a capbussar-se entre les pàgines del llibre mentre el metro seguia bellugant-se en la seva habitual cadència.

Anuncis