en cadència

El rastre

La veïna del segon me n’havia advertit bolcant-me entusiasmada tot d’històries i rumors un vespre al portal. “No els regalen pas els versos al nord de l’albereda”, m’explicava amb veu d’altres, “que sempre costen més del que un pot pagar”.

La conversa casual havia acabat revelant la meva causa i, divertida per la meva ingenuïtat de cavaller manxec, no havia dubtat a posar-se del meu cantó. La dona sabia de què parlava, encara que ella no hi havia estat mai: als disset anys un noi ben plantat li havia regalat tres cobles, i aferrada a aquesta alegria n’havia tingut prou i de sobres per anar veient els barquers baixar pel riu mentre polia i repintava rajoles al taller.

El mateix dia que m’explicava tot això -de fet, l’únic dia que hi vaig parlar- ella mateixa em va confessar que a vegades, quan es ponia el sol i encara era al terrat recollint els llençols, es quedava esbalaïda observant aquella petita gitana de fe alçant-se sobre antenes i coloms i pensava que potser hagués valgut la pena refusar les cobles per fugar-se a escampar els seus propis melismes com molles de pa sobre les lloses esquerdades de la ciutat.

Les paraules de la dona m’havien fet efecte i la nit abans de desaparèixer pels carrerons en busca dels venedors ambulants encara em ressonaven dins del cap. “Si dius que te l’han robat, segur que deu ser allà, però millor que no el reclamis”, m’havia dit. “Si vols fer-me cas, quan el vegis, deixa anar una rialla i posa’t a xerrar amb el comerciant”. L’endemà em vaig esmunyir amb pas encantat entre l’església i els tarongers mentre sentia la senyora despertar el barri a base de palmades i rimes assonants.

Anuncis

Barricades de febrer

No sabem plorar va dir de cop i volta amb un fil de veu. Feia hores que sèiem abraçats en silenci, suportant el fil esmolat del vent tallant les nostres galtes. Havíem fet d’aquell banc amagat al punt més fosc del carrer la nostra darrera trinxera. Forà d’allà la paraula “esperança” no tenia cap sentit, encara que no ens ho volguéssim creure.

Les llàgrimes fan por vaig atrevir-me a dir, casi sense pensar. M’havien vingut al cap els ulls de la gent que em trobava pel carrer quan havia deixat de ser nen. Eren pedres afilades que no dubtaven en llençar sobre el meu cap. Fins que no vaig retrocedir anys d’amables mentides apreses i vaig notar aquella vella coïssor als ulls no em vaig adonar de l’aterrit que estava davant d’aquell circ tant fals i rebuscat. Quanta gent coneixes que sàpiga provocar-se el plor, i quants somriures falsos t’han dedicat avui?

Tens por? em va contestar immediatament, mirant-me de fit a fit. La pregunta no era en va, aviat totes dues desfaríem camins separats fins fer girar la clau al pany i enfonsar-nos entre llençols freds per buscar-hi algun somni. Segurament, moments abans, mentre tornaríem cap a casa fent ressonar cada passa pels carrers adormits sota la llum pampalluguejant dels fanals, una llàgrima es desprendria del llagrimall, vessant-se sobre la pell resseca per culpa de l’hivern. Seria una sola gota d’aigua salada, precipitant-se galtes avall, resseguint les galtes tot traçant un camí irregular. Sense ser conscient de fins a quin punt arribaria a ser fosca la seva existència, es deixaria portar per qui sap què, descrivint el recorregut d’una carícia estranya i tendre. Cap mà decidiria eixugar-la i eliminar així aquella pessigolla molesta fins que, finalment, arribaria a l’extrem del rostre, entre la barbeta i l’infinit, on enganyada per una força que no podria comprendre veuria com tota la rebel·lia contra l’orgullosa sequedat s’oblidaria al precipitar-se al buit. I, tanmateix, després de contemplar la marca de la col·lisió contra l’asfalt, ningú s’atreviria a negar que havia estat un suïcidi.

Et trobaré a faltarva ser l’últim que em va dir. No li vaig contestar, no vaig ser capaç, i ara encara m’angoixo durant les llargues estones que em passo mirant el canal dels records des del sofà fins que caic adormit, per acabar despertant-me a mitja nit sense poder aclucar els ulls i, de tant rebolcar-me, acabar fent l’amor amb qualsevol sospir que em porti el vent. Sovint, exhaust després del gemec còmplice, miro de fit a fit la paret i li confesso que quan en aquell mateix lloc sentia la teva respiració al meu costat encara et trobava més a faltar.


 

 

Carícies sobre el llenç

El cinturón ruidoso del mar ciñe la costa.
Surgen frías estrellas, emigran negros pájaros.

(Pablo Neruda)

L’Anna observava el cos del noi adormit, vestit només per les ombres teixides per la foscor de l’habitació. “Vint anys,” pensava mentre mirava el seu voltant, “que diferent que era jo d’ell quan tenia vint anys”. Tot el diminut pis era un autèntic batibull de trastos: teles a mig pintar, làmines en carbonet i pots d’aquarel·les resseques convivien en estranya harmonia amb roba desendreçada, tasses de cafè buides, ampolles de detergent, restes de porro i un diminut tricicle de plàstic abandonat pels antics arrendataris situat al mig del passadís. L’Arnau no havia tingut temps de desfer-se’n i a l’Anna li feia molta gràcia perquè li recordava a un que ella mateixa li havia comprat a en Miquelet uns anys endarrere.

Sobre la tauleta va veure un llibre molt prim i, procurant no fer soroll, el va agafar. 20 poemas y una canción desesperada deia el títol. Allò hauria d’haver estat per l’Isidre, quina il·lusió li hagués fet haver-lo tingut. El va obrir per llegir-ne alguna cosa, però no va poder consolidar cap vers dins del seu cap i el va deixar on era. Sentia una incertesa intensa davant del què estava passant, la irresistible necessitat pueril d’escriure en un paper en blanc, de trencar amb un crit el silenci, de pintar de rostres somrients una façana abandonada. Mirant els quadres del voltant pensava que ella també era una tela recent pintada. Durant la nit, pinzellades de colors vius s’havien sobreposat als tons ressecs i descolorits que portaven anys sobre la seva pell i amb els quals s’havia recobert després d’aquella primavera freda quan, amb tres criatures que no paraven de demanar on era el pare, havia fugit al barri i a la residència sota un cel tenyit de gris. L’aigua de la pluja els havia acompanyat tot el camí, caient impotent, embrutant-se amb el terra dels carrers, deixant-ho tot ple de fang.

Havia passat molt temps des de llavors i cada una de les escenes que l’havien portat fins aquell llit eren difoses i discontínues, però en conservava com un tresor tots els matisos, especialment el d’aquell últim gir inesperat que va començar amb el petit atreviment de sucar un dit a la pintura verda i gosar fer-li un nas estrany a l’Arnau, per acabar poc després deixant-se pintar tota pels seus morros mal afaitats, diluint-se entre petons de regust a maria i cafè. Com quan havia vist l’Arnau pintar uns dies enrere, li havia estat impossible preveure en els primers traços cap imatge i fins que el quadre no havia estat gairebé del tot enllestit no havia aparegut el vell pescador en una barca gronxada pel mar. L’Anna s’havia quedat mirant bocabadada l’habilitat d’aquell jove silenciós, despentinat i sense preocupacions, molt diferent d’aquell noi insegur que havia arribat a la residència uns mesos enrere preguntant per l’Isidre Rellinars.

“No en recordo el segon cognom”, havia dit tot nerviós, sense saber on mirar. Les infermeres se l’havien mirat encuriosides. L’Isidre Rellinars era un home de noranta-tres anys que passava les hores estirat al llit, batallant contra les busques del rellotge. El senyor Isidre mai s’havia acabat de recuperar d’aquell càncer, ni de moltes altres històries que havia arrossegat la seva barca al llarg dels anys, però sempre havia sorprès la tenacitat, segurament germana de l’orgull, que mostrava davant del què era una sentència firmada. Mai ningú l’havia anat a veure ni se sabia qui eren els seus familiars. En el cas que s’hagués mort, a l’enterrament no hi haguessin anat més de cinc o sis persones. Malgrat tot, ell seguia allà, gronxant-se sobre l’onatge dels llençols esperant, fins que l’Arnau, conduit per les infermeres, havia arribat a l’habitació blanca i pulcre del seu besavi. “Isidre”, havia dit la Conxi, “l’han vingut a veure”. L’Arnau s’havia acostat al llit, nerviós i espantat i va trigar una bona estona abans de deixar anar amb un fil de veu: “Isidre, sóc l’Arnau, l’Arnau Rellinars. El fill de’n Marc i la Lídia, el nét del seu fill”. Jove i moribund es van mirar en silenci. “Han passat molts anys, Isidre. Se’n recorda de mi?”. L’Isidre es va quedar pensatiu una estona més, mirant aquell estrany des del llit, abans de fer que no amb el cap.

L’Anna es va quedar mirant esbalaïda com l’Arnau anava obrint i tancant els ulls lentament i estirava cada un dels músculs del seu cos, fent cruixir els ossos i embolicant-se amb el llençol, despertant-se lentament. “Estaves desperta?” va preguntar quan va veure que estava sent observat. “Si que has dormit poc”. Lentament es van deixar arrossegar per una tímida conversa intempestiva de veus ronques romancejant que va desembocar en un seguit de carícies mandroses. Jugant amb els dits, l’Arnau li resseguia, primer els llavis, i després tots els contorns del cos, deixant caure algun petó de tant en tant, recargolant les cames, peus i braços. L’Anna es sentia estranyament vulnerable davant de la mirada del noi, li semblava que una simple carícia mal calculada bastava per deixatar tots els traços sobre el llenç calat del seu cos. “Haig de marxar aviat”, va dir l’Anna aprofitant una petita treva. “Els meus pares estan amb els nens, però no pot ser que arribi tan tard, s’amoïnaran”. L’Arnau va assentir.

El noi no havia deixat passar ni un dia sense anar a veure el seu besavi i durant les primeres setmanes li havia portat fotografies d’ells dos envoltats de cares anònimes fins que el vell va recordar. Un far s’havia encès de sobte a l’horitzó ombrívol i a partir d’aquell moment, cada tarda, l’Arnau s’acostava a la llar d’avis i s’hi passava hores i hores, fins ben entrat el capvespre. L’Isidre explicava tot tipus d’històries i l’Arnau se l’escoltava atentament mentre l’Anna i la Conxi els espiaven a través de la porta entreoberta de l’habitació, emocionades de veure com, mica en mica, l’Isidre recuperava els ànims i les forces gràcies a la presència del seu besnét silenciosament rebel. “Quan jo tenia disset anys”, havia explicat un dia, “el meu antic professor Eloi em va regalar un llibre de poemes. A casa el meu pare no em deixava llegir llibres, per això me’l vaig amagar. Era d’un sud-americà, Neruda. Doncs un dia, pocs mesos abans que comencés la guerra, me’l va descobrir. Em va ventar una bufetada i me’l va tirar al foc”. L’Arnau somreia, i l’Anna, mirant-los, s’adonava que els dos eren el reflex d’un mateixa cara.

Per l’Anna i la Conxi, una pèrdua a la residència era l’arribada d’una tardor. Tristes miraven com queien les fulles seques dels arbres que temps enrere havien estat tendres i verdes. S’anaven esmorteint fins que eren endutes per un vent fred i mut sense oposar resistència. Aquella placidesa, la resignació a l’abandó i l’agraïment del qui ja no espera veure més primaveres eren la dura, però sincera, essència de la vida, i l’Anna s’hi sentia tranquil·la. Allà no hi havia promeses ni colors vistosos que s’escrostonessin el primer dia de pluja. Finalment, el vent es va emportar aquella fulla insubmisa al cap de poques setmanes. A l’enterrament de l’Isidre hi van anar quatre persones: l’Anna; la seva mare, que s’havia ofert per acompanyar-la; la Conxi i l’Arnau. Ningú havia dit cap paraula, ningú havia fet cap parlament. La veu del capellà ressonava contra les parets de l’església buida mentre l’Anna, absorta en el seus pensaments, es seguia meravellant de la sort que havia tingut aquell home de trobar-se amb l’Arnau tant a prop del crepuscle, pacient.

“No penses dir-ne res als teus pares?”. “No, passo. No en volen saber res. Ni de mi ni de l’Isidre. No sabien ni si estava viu”. “Se’m fa estrany, jo no podria viure tranquil·la sense saber on és ni què fan els meus fills”. Ell va somriure. “Ja, però els teus fills són encantadors”. L’Anna ja s’havia vestit. L’Arnau s’havia posat uns pantalons de pijama i una samarreta tacada de pintura i estaven davant de la porta. “Anna”, va dir abans de que ella se n’anés, “al final marxo la setmana que ve”. L’Anna es va sorprendre. “El propietari del pis ha trobat una gent que s’hi quedarà ja el mes que ve, així que no cal que m’esperi a acabar el contracte”. “I què faràs? On aniràs?”. “Crec que me n’aniré a Granada a pintar, un amic té un lloc buit a casa”. L’Anna va forçar el somriure, l’Arnau li va acariciar la galta i es van quedar mirant un petit instant. Va baixar les escales absorta, amb aquella última pinzellada freda sobre la pell. Per un moment s’havia imaginat…bé, no importava.

Argila

Tot i ser gèlida, jo sempre ho seria més. Si mai et tocava no deixaves de ser inerta a la meva escalfor, t’estremies amb gest calculat al meu tacte i esbossant un somriure rígid t’apartaves. I així passava les hores, obsessionat per la contradicció d’una pell blanca que cremava les meves abraçades. Roca cristal·lina, pedra sorrenca i derrota esquerdada érem tu, jo i les meves ànsies

Desgraciat” em deien les meves accions. Tot acabava en un ridícul espantós, en una calamitat darrere d’una altra. L’argila es burlava de les meves mans, desfigurant cada rostre mut que intentava construir, tot anhelant un cos on les ungles no hi poguessin deixar cap màcula. Més d’un cop la llum filtrant-se per les reixes de la finestra m’havia trobat com m’havia abandonat, desfent-me plorós com gres colpejat pels centenars d’esbossos que em rodejaven. Poc després sonava una lleu dringadissa metàl·lica, feies girar la clau i el fang, ple d’escletxes, s’avergonyia a la teva mirada.

Em parlaves a pocs centímetres del rostre, però a estels de besar-te. Jo obviava les teves paraules, només resseguia els moviments fluctuosos i delirants dels teus llavis per repetir-los després en la meva calma i no haver de suportar cada estocada que suposava una nota de les teves entranyes. Mentre durava aquesta pantomima anava esgarrapant el meu passat, desgranant-me. Recordava els bronzes desvergonyits i plens de llum, aquell somriure confiat que ningú em podia esborrar i aquella por a un fracàs que semblava absurd i amb qui després compartiria llit i taula. Com podia immortalitzar-te si ja eres tota de marbre?

Finalment queia el teló i les teves passes s’allunyaven darrere la porta mentre jo resseguia amb el dit cada una de les esgarrinxades que m’havia gravat a la pell, formant un desert als meus peus. Durant la foscor els granets de sorra s’anirien arreplegant, sedimentant-se arrossegats per una saltant de llàgrimes. L’última roja, les altres salades.

Trencadís

Tens fred” li vaig demanar quan la vaig veure tremolant. Em va mirar somrient, amb la mandíbula apretada. “Vine” vaig dir mentre m’acostava i m’asseia darrere seu, rodejant-la amb els braços i les cames. Ens vam quedar allà asseguts, sentint el vent colpejar-nos mentre vèiem algun estel fugaç desapareixent al firmament. Els dos sabíem que no eren estrelles, sinó meteorits: roques, que intentaven col·lisionar la Terra, però que es calcinaven en l’intent. El seu brutal impacte es veia reduït a pols en pocs minuts, en un fogós desfer-se, tot gràcies a la protecció de l’atmosfera: una enorme capa de gas abraçant el planeta sencer, com jo intentava protegir-la a ella del fred aquella nit.

Me l’havia trobat un dia per casualitat, quan anava a retrobar-me amb mi mateix davant del mirall, en aquell lloc plàcid tot és coherent però al revés: la foscor no esdevé por, sinó calma, el silenci no significa soledat i qualsevol soroll es converteix en música. L’asfalt es transforma en terra i plantes, els edificis en turons i la llum de les faroles s’atenua en la grisor pàl·lida d’una nit assetjada per la claror de la ciutat. Hi vaig sovint, quan estic dèbil o cansat, m’aixeco d’on sigui, busco el meu reflex i m’esguardo tant profundament com puc fins que m’hi capbusso.

Primer m’havia trobat en Rim, havia aparegut al mig del camí i em bordava, tot i que se’l veia més espantat que amenaçador. Em vaig intentar acostar per calmar-lo, a mi els gossos m’agraden molt, però ell no es deixava. Quan ja gairebé el tenia calmat i em mirava i m’olorava va aparèixer ella. Va començar a disculpar-se, somrient, del comportament del gos. “A vegades és una mica violent”, em va dir. “Per això vinc aquí amb ell, per tranquil·litzar-nos i saber que ens entenem”. Jo vaig treure importància a l’assumpte, i quan ja ens anàvem a separar vaig sentir una necessitat horrible de dir-li quelcom més, d’intentar evitar que aquella nova persona amb qui m’havia creuat es perdés en aquell miratge com un simple traspàs de corrent més entre la sinapsi de les meves neurones. Però l’únic que vaig ser capaç de dir-li va ser: “Perdona, vens molt per aquí?”. Em sembla que sempre actuem absurdament quan tenim por de perdre quelcom. Es va girar estranyada, però em va contestar: “Sí, bastant sovint”. “I ara què?” vaig pensar. Nerviós, vaig comentar que no em coneixia la zona i si em podia indicar algun camí que s’allunyés una mica més. Era, evidentment, mentida, però va funcionar i em va acompanyar durant una estona, passejant-nos sobre la meva imatge.

Jo era un home aparentment envejable i feliç, però feia temps que la meva vida s’havia amagat en una rutina cíclica i buida. La pressió que s’exerceix sobre el buit quan algú respira a fora es forta, prou forta per abonyegar-te i esquerdar-te i la meva imatge al mirall tota sola ja no podia abastar més realitat, així que aquell passeig va donar lloc a d’altres. Ens explicàvem la vida, el dia, les amargors i les il·lusions, i a mesura que passaven els dies i li explicava que de petit sempre havia volgut ser pintor, o que m’encantava Nat King Cole sentia com l’aire fluïa pels meus pulmons. Ella m’escoltava i m’entenia, i jo a ella i per això em van sorgir dubtes. No podia ser que només m’agradés veure-la i estar amb ella per forçar la meva realitat a trencar-se, defugint tota responsabilitat de ésser racional? No estava abandonant jo el meu mirall vessant-me en ella, forçant uns límits que no havíem pactat, però que existien?

Malgrat tot, poc a poc, com una planta que creix, va anar-se fent forta aquella amistat, fins que molts dies acabàvem la xerrada ben entrada la nit, prop del pont sobre la via del tren. Donàvem l’esquena al nostre cos, palplantat davant del mirall, enmig de la ciutat, mentre que davant se’ns obria un humil paisatge desconegut de boscos, turons i estels.

I així aquell dia vam acabar abraçats sota el cel. I de cop em vaig sentir insegur i adolescent, com en aquells primers amors i com en aquells primers petons de fa tants anys. I com en les millors històries d’aquells dies, sense saber perquè, ens vam besar enmig de l’abraçada. Llarg i indecís. Dolç i matusser. Tendre i estrany. Després ens vam mirar somrient i no vam dir res, potser teníem por que si trencàvem el silenci ens cauria al damunt. I allà vam seguir, mirant com els meteorits s’estavellaven contra l’atmosfera mentre jo sentia com un mirall darrera meu s’esberlava en mil bocins, escampant fragments cristal·lins als peus d’un cos palplantat observant-se en una paret nua.

Divendres tard

Sota la llum blanca del petit i desgastat fluorescent, segueix contant diners i més diners. Taules de càlcul obertes. Comptes, factures, ives i demés. És tard a la nit i cada soroll el despista, per no parlar de la targeta vermella que hi ha sobre la taula. Vol acabar la feina ja i no haver de pensar més en aquell informe de viabilitat del nou projecte de l’empresa. Només té ganes de marxar, però ha d’acabar. De fet, l’hauria d’haver acabat dimecres.

Quines ganes de tancar l’ordinador i dir adéu a l’oficina fins dilluns. Engegaria el cotxe i a la seva emissora comercial preferida sonarien temes prefabricats de tres acords. A poc a poc, resseguiria carrers, s’aturaria en semàfors, sota els llums vermells i taronges de la ciutat, entre borratxos pels carrers, joves de festa i amants abraçant-se d’amagat. Al arribar, giraria les claus del bloc de pisos i sentiria el gos dels veïns bordar. Obriria la porta del pis i veuria que hi ha llum, somriuria. Ella s’hauria adormit veient la pel·lícula dels divendres.

Escarxofada al sofà, somriuria en somnis. Sense voler, el soroll de la porta al tancar-se la despertaria. Ell aniria al sofà mentre ella s’adonava d’on era. S’abraçarien amagant-se entre els coixins. “Com ha anat?”. “Bé, ja està tot acabat” diria ell feliç. I després s’estarien molta estona així: estirats, abraçats i mirant-se. Es farien un petó…i després un altre i un altre .“Tenia ganes de que arribessis…et volia esperar desperta”.“Tranquil·la, no passa res”. “T’estimo”. “Jo també”. Es tornarien a besar, cada cop més, fins a caure rient del sofà. “xxxtt! que en Jan està dormint”. Somrient, s’anirien despullant fins a fer-se l’amor molt lentament. Acabarien esgotats, abrigats per la penombra, sentint la nit gris de la ciutat a la seva pell. I allà s’adormirien sense adonar-se’n.

La tarja vermella d’aquell club, que feia una parell de dies que brillava sobre la pulcre taula d’oficina, el va tornar a desvetllar dels seus pensaments. Excitat encara, morbós per la novetat, per haver travessat una porta prohibida, tenia ganes de tranquil·litzar-se pensant que era feliç amb ella, evitant així tornar a sentir-se perdut, covard i repugnant com quan havia arribat el moment de pagar el dimecres.

Però ara, poc ens importarà” va pensar. “Estarem al sofà, junts. El nen dormint…”. Seguia cavil·lant entre les quatre parets mentre a fora els amants es trobaven pels carrerons, els joves anaven a les discoteques i algun borratxo bevia assegut en un portal. La ciutat no dormia, les estrelles brillaven i els fanals intentaven, en va, donar claror a aquella foscor. L’estimava, ho sabia, potser massa en el fons. I tenia ganes d’estimar-la més, de no tenir cap dubte. Per això la volia abraçar fort, molt fort, i dir-se que estava enamorat i que tot anava bé.

Sota la llum blanca del petit i desgastat fluorescent, fa estona que ha deixat de contar diners i més diners. La targeta del prostíbul segueix sobre la taula. L’agafa i es disposa a estripar-la, però abans mira la pantalla. L’informe de viabilitat és massa extens i l’ha d’acabar avui sense falta. Pensa si ella té amant i com deu ser. Pensa si els divendres el club serà més car. Si triga gaire potser estarà ple de gent. Guarda sense acabar, agafa les claus i se’n va.

Nu

El vent es colava per les finestres entreobertes del pis, fent ballar les cortines i xiular el corredor. Al centre d’aquell espectacle s’avivava el nostre incendi entre esgarrapades que volien ser carícies i mossegades que volien ser petons. Ensopegant i rient en aquell joc maldestre, embafats d’alcohol i envoltats per aquell aire nerviós, fresc i viu, vam caure sobre algun matalàs d’alguna habitació mentre la llum taronja i pàl·lida de la ciutat intentava colar-se, dèbil i translúcida, dins d’aquell cau.

En una cadència no pactada per cap paraula, només per somriures i mirades, oscil·laven els nostres cossos cap a un èxtasi cada cop més calorós. Ens arrapàvem l’un a l’altre amb força, buscant-nos sota les robes, jugant amb els dits, amb els llavis, amb les pells, amb les llengües. En una petita pausa robada, com si anés a agafar aire, la vaig mirar, somrient, directe als ulls. Brillants de la seva negror, vaig procurar aguantar l’equilibri abans de que totes les parets de la meva nau cedissin al pes de l’aigua fosca, enfonsant-m’hi naufragant.

I llavors ens vam començar a despullar. Ella m’arravatava ansiosa la roba i, en algun moment de distracció, també la meva raó espessida pels licors. Ja nus a la penombra, em va ofegar envoltant-me amb els braços, ennuegant-me amb el somriure, extasiant-me de la seva olor. Poc a poc va pujar sobre meu, endinsant-se-la, mentre es mossegava el llavi rient.

Bategant com els nostres cors, dos en una sola decisió, els nostres cossos es batien. I mentre la mètrica d’aquell poema prosseguia, ens vam abraçar tant fort com vam poder, jugant-nos la vida a cada bes. De sobte vaig notar les seves ungles a la meva esquena, clavades amb força. Desconcertat, la vaig mirar, però de nou se’m va endur l’onatge d’aquells ulls encesos i insaciables. Va somriure lentament, ajustant més les parpelles, com si tanqués les parets d’aquella presó on m’havia acorralat, i vaig notar les seves urpes més enfonsades i com algunes gotes de sang humida començaven a degotejar sobre la pell suada del meu llom.

Sense pausar aquell frenètic vals va esquinçar-me l’única vestimenta amb la qual havia arribat al món, enretirant les mans, arrencant-me la pell. Cedia al seu gest com si fos seda fina, i jo notava el vent fred colpejar els meus músculs desvestits. La sang va començar a caure sobre els llençols mentre el dolor em penetrava punxant, verinós i plaent.

Amb el meu tors estripat, em va abraçar, tacant-se de roig tota la seva pulcritud. Seguia sacsejant-se enèrgicament, esbufegant al contratemps, i jo, marejat, no podia deixar de mirar-la. Aleshores va ajuntar el seu cap amb el meu, va doblegar el coll i em va queixalar fort, molt fort, al coll. Vaig intentar cridar, però només podia gemegar. Ella va seguir queixalant, cada cop més avall, obrint la meva pell, perforant els músculs, fins situar-se sobre la clavícula esquerra, amb ells llavis rojos de sang completament viciosos. Feia molta calor i l’olor a vísceres ho omplia tot -aquella pudor enganxosa que se sent a les carnisseries o quan obres carn passada-. Les imatges es distorsionaven i vaig casi desplomar-me sobre el matalàs mentre ella burxava, amb les mans dins les meves entranyes. Vaig sentir com apartava les meves costelles com si fossin simples cortines, fent-les cruixir totes, i el meu cor descobert impulsava la sang amb força, vessant-la sobre el matalàs formant una cascada espessa. Llavors ella va accelerar el ritme, va acostar el seu rostre assedegat i sagnant als meus ulls, mossegant-se el llavi mentre jo m’anava marejant més i més, amb tot el cos adolorit sense capacitat de respondre.

Encara sentia l’èxtasi i l’alcohol al meu paladar. Ella va seguir esgarrapant dins meu fins trobar el motor de la meva vida, cada cop més feble, i mentre l’acariciava i el besava, gemegava sense parar.

Preludi

Darrere els vidres bruts d’un vagó de metro sempre hi ha la cara d’algú que t’observa. Té els mateixos ulls cansats, la mateixa expressió d’avorriment i la mateixa sensació de derrota que tu. Té la pell translúcida, com un fantasma, i també es troba en un metro. Et mira quan tu el mires, riu quan tu rius i quan mou la boca, el vidre de la finestra et separa de la seva veu. Es fa més present quanta més foscor hi ha i fuig de la llum de les estacions, anant i venint, acompanyant-te en el teu viatge.

L’Isaac mirava aquell altre “jo” reflectit a la finestra d’aquell metro vell mentre l’aparell trontollava amb un ritme sorollós i es corbava com un cuc excavant un túnel on amagar-se sota terra. Per megafonia seguien sonant els noms de les properes parades i el familiar “catacloc-catacloc” anava marcant el tempo del rutinari recorregut. Quan s’acostava una estació, tot s’anava alentint fins aturar-se de cop amb una sotragada abans que s’obrissin les portes. Llavors entraven i sortien noves masses de gent, movent-se com formigues per les entranyes de la ciutat, fluint com aigua xipollejant, portant tota la seva remor de murmuris i preocupacions. I així, com cada dia, totes aquelles persones anaven transitant per les estacions com una peça de música oscil·lant i interminable passant d’un acord al següent.

El vagó on seia l’Isaac no estava massa ple. Hi havia una dona gran que llegia un gruixut best seller asseguda davant seu, un vell esparracat que ja l’hi havia semblat veure altres dies, un parell de nois d’uns vint anys que xerraven entre ells uns seients més enllà i un home ben vestit amb un maletí de pell a una mà i el mòbil a l’altre. L’Isaac els veia a tots reflectits al vidre del vagó mentre divagava pels seus pensaments, naufragant.

De sobte, es va adonar d’una presència que no havia vist entrar. Assegut no gaire lluny hi havia un nen tot sol. L’infant mirava els seus peus, que penjaven sense tocar el terra, balancejar-se al ritme del metro, com un pèndol. Semblava murmurar alguna cosa. Distret, xiuxiuejava molt fluixet la melodia d’alguna cançó. L’Isaac se’l va quedar mirant una estona a través del seu reflex, com si fos un quadre penjat a la paret. De sobte, el nen va aixecar el cap i va mirar cap a la finestra. Els seus ulls es van trobar amb els de l’Isaac al vidre del vagó, el nen va dibuixar un somriure i va alçar la mà saludant-lo. L’Isaac va tornar-li el somriure aixecant també la mà per saludar. Seguidament, va girar el cap per mirar al nen directament. Tanmateix, allà on se suposava que havia d’haver-hi el nen assegut no hi havia res, només seients buits.

Perplex, i amb la mà encara mig enlaire, l’Isaac va mirar de nou a la finestra, però la imatge del nen havia desaparegut. Va tornar a inspeccionar ràpidament el vagó, buscant algun rastre d’aquell vailet. Finalment, els seus ulls es van trobar amb els de la senyora gran que tenia asseguda al davant. Havia parat de llegir i se’l mirava estranyada. Divertida pel comportament de l’Isaac, la dona va fer que no amb el cap i va tornar a capbussar-se entre les pàgines del llibre mentre el metro seguia bellugant-se en la seva habitual cadència.

uerbavolant

4 out of 5 dentists recommend this WordPress.com site

The WordPress.com Blog

The latest news on WordPress.com and the WordPress community.